RELAT COL·LECTIU: Les cortsenques i la República

Dones, dones. Som dones de les Corts vivint un temps històric, inèdit, mai vist abans, que ens ha fet reflexionar sobre altres temps i tornar a somiar en la llibertat i en una nova República. Ve’t aquí les nostres veus, els nostres pensaments, els nostres records i la nostra esperança en el futur.

Havíem quedat per anar a la plaça de la República, a fer una ofrena floral al monument de la República. Aquest monument portava anys, amagat en un magatzem municipal. Ara era l’hora de tornar-lo al lloc que li corresponia:el carrer. I havíem de ser les dones les que el reivindiquéssim, no en va la Victòria era una dona i la República, també. Així ho va veure, el seu creador, Josep Viladomat, l’any 1934.

A la plaça ens vam trobar amb altres grups de dones dels diferents districtes de la ciutat. Plovia però estàvem felices de portar unes flors, uns poemes i unes cançons al peu de l’enyorada República.

Érem joves, érem felices per trobar-nos i anar juntes a fer l’oferiment d’unes flors com a homenatge a la tan lluitada República encara que plogués i el dia fos gris. Però no vaig poder evitar que la meva memòria se’n recordés de tantes dones que ens havien precedit en el temps i que sens dubte, amb la seva empenta i exemple ens feia arribar fins aquí. Fent-li una ofrena a un  monument que representava un esclat de llibertat impensable anys enrere.

Recordava a totes les dones que treballaven a les fàbriques tèxtils com les teixidores (en totes les categories de l’ofici), les sureres (les del suro), les del vidre i un llarg etcètera… que formaven part d’una mà d’obra barata i molt explotada. Per no parlar de les criatures, és clar, les quals entraven a treballar des de molt petits. Tampoc podia oblidar-me de la gran quantitat de dones que treballaven a casa, eren les més explotades. Treballaven per peça feta. El seu sou era de misèria. Tal i com vivien, plenes de fills i un marit que, molt sovint, quan tornava a casa tot eren crits… per dir-ho suau.

Hi havia una cançoneta que definia bé la situació: “Ai filla, no et casis amb un teixidor, que et vindrà borratxo i darà bastó”

Mentre rumiava tot això també recordava que, per fer front a tanta misèria i infermetats derivada d’ella, (perquè no hi havia cap tipus de previsió, ni ajudes específiques per part de l’amo de la fàbrica), les dones es protegien les unes a les altres en cas de necessitats, per malaltia (com la tuberculosi que feia estralls i era molt freqüent), pels parts, i sobretot pel menjar. Moltes estaven soles o sense marit per diverses causes i no podien tirar endavant, ni a elles mateixes ni als fills. Era la xarxa entre dones. Juntes afrontaven la misèria i les grans precarietats com podien però juntes, millor.

Les vagues de les dones obreres també eren sonades i molt virulentes. Les dones treballadores de la fàbrica ho aguantaven tot, fins que esclataven per aconseguir millores laborals i la vaga podia durar molts dies.

Això i alguna cosa més em va passar com un rampell, mentre sota la pluja anàvem contentes per trobar-nos.

Ara, en el meu confinament i recordant les penúries viscudes per les nostres avantpassades, descrites anteriorment, reivindicant els seus drets laborals, socials i familiars. Alguns d’ells ara assolits. No tots, en quedaven molts pendents. Les seves vivències servien per encoratjar-nos cara el present i el futur, tant per les dones com pels homes.

Aquest 14 d’abril de 2020 no va ser possible la celebració com tocava, ni per la pluja ni per idees contràries. Una altra força, la del virus Covid 19 ens va impedir testimoniar amb sentiment i unes flors, en el lloc referent, a totes aquelles persones admirades i que representen els valors de llibertat, tant desitjats. Que l’esperança ens ajudi a no defallir!

Aquestes darreres paraules són d’una amiga que contrastava el 14 d’abril de recuperació històrica amb el que estem vivint aquest any. Prèviament jo li havia comentat que volia aprofitar aquesta llarga estada a casa per recordar i escriure l’inesperat 14 d’abril que havia viscut l’àvia, quan va conèixer l’avi i que ella narrava així:

Gairebé havíem arribat a la plaça a la plaça de la República, quan en una cantonada vaig veure un xicot que em mirava i somreia. Anàvem totes juntes cantant i només van ser uns segons. Els grups de dones es reunien a la plaça portant les flors, majoritàriament vermelles, grogues i morades emulant a les banderes que s’enarboraven. L’alegria ens feia somriure i riure sense adonar-nos. Ens apropàvem al monument quan el vaig tornar a veure. Sí, era el mateix xicot. I vaig pensar: què mira? No sé qui és. Tota la colla d’amigues ens sentíem tan bé que no volíem marxar, però la pluja que fins llavors havia anat caient va passar a ser una tempesta i en vam dispersar.

La meva amiga i veïna del carrer, la Clara, duia un petit paraigua que vam compartir i en un minut ja estàvem totes xopes. Vam decidir aixoplugar-nos en un portal i esperar a veure si amainava. Xerràvem sense parar i no ens vam adonar que algú arribava.

-Hola senyoretes!

No m’ho podia creure, altra vegada aquell xicot! Jo estava entre sorpresa i indignada, què s’havia cregut! Es va presentar:

-Em dic Joan. He estat uns dies a Barcelona per feina i avui, com tots, he vingut a celebrar la República. Tinc un paraigua més gran, si voleu l’intercanviem i us acompanyo a casa. No tinc res més a fer fins a la tarda que torno al poble.

Abans que pogués obrir la boca, la Clara ja li havia dit que sí, que era molt amable. Així que ell va agafar el nostre petit paraigua i nosaltres portàvem el seu, mentre que la pluja tornava a caure minsament. Comentàvem tot el que havia passat durant el dia, ell ens escoltava amb el seu somriure permanent. De sobte, un grup va sortir d’un local i ens va arribar la flaire d’una irresistible xocolata calenta. Segur que se’ns va notar a la cara, perquè ell va dir:

– Seguiu-me, que us convido. Us anirà bé la xocolata calenta després de tota l’aigua que us ha caigut.

Ens va obrir la porta de l’establiment i nosaltres vam entrar com autòmats seguint el nostre olfacte. Vam seure, vam demanar, vam seguir xerrant, vam degustar aquella beguda dels déus i després d’escalfar-nos una mica, vam continuar el camí.

Entre rialles i anècdotes ja hi érem al davant de la casa de la Clara. Ens vam acomiadar d’ella, i en Joan i jo vam seguir caminant pel carrer fins arribar al meu portal. Li estava dient adéu quan em va fer un petó. Va ser un instant, com si les ales d’una papallona de xocolata passessin per sobre dels meus llavis. Estava en xoc quan el vaig veure uns metres més enllà somrient, saludant i dient-me:

– Ens tornarem a veure!

Aquella nit em va costar dormir.

Els dies passaven com sempre plens d’estudi i treball i jo només recordava aquell moment quan la casualitat feia que m’arribés aquella dolça aroma. La rutina tot ho acaba esmorteint. L’estiu era a tocar i vaig rebre una trucada del pare preguntant-me si podia anar al poble, perquè la mare havia caigut malalta. L’endemà vaig demanar vacances anticipades, vaig fer la maleta i vaig agafar l’autobús. Durant tot el trajecte vaig estar neguitosa i intranquil·la perquè no sabia què em trobaria, em preguntava com de greu estava la mare.

Finalment, l’autobús es va aturar a la plaça d’on vaig sortir quan encara era una nena. Vaig recollir la maleta i vaig sentir darrera meu una veu que em deia:

– Hola senyoreta! Què puc ajudar-la?

Em vaig girar i el cor em va donar un tomb. Sí, era allà, davant meu, mirant-me amb els seus ulls profunds i somrient.

El món és ple d’històries, algunes enigmàtiques, altres boniques i tendres… Recordo una que em va passar a mi i encara em sorprèn, però m’agrada recordar-la. De tant en tant veig al metro una dona que m’inquieta, fins que he descobert de què treballava. Què deu tenir aquesta dona? Cada cop que coincidim quedo encisada i no pas per la seva bellesa, sinó per la seva planta, per la manera de moure’s, de caminar, de gesticular, fins i tot pel seu parlar, clar però potent a la vegada. Es fa escoltar. Li agrada dur la conversa al seu camp. No crida ni fa escarafalls. Que consti que no he parlat mai amb ella, sols escolto com parla amb els seus companys o amics de viatge.

La trobo moltes vegades i dubto que s’hagi fixat mai en mi. Segur que deu treballar en un lloc on dirigeix al personal i es nota que li agrada manar, pensava.

Aquell 14 d’abril sorpresa! Vaig quedar bocabadada en veure-la. Anava vestida de militar i no era una disfressa, era de veritat. Duia els atributs de tinent. Ben pensat, no em va sorprendre gens.

Una altra de les companyes m’explicava aquell mateix dia:

Mentre caminava cap el monument de la República els meus pensaments volaven lluny. Jo havia nascut en un altre país germà, deien, i era cert, teníem els mateixos defectes i virtuts. No tot en la República era idíl·lic. Els meus records em van omplir de melangia. Va deixar de ploure i al veure a les meves companyes, un somriure em va fer tornar a la realitat. La idea de la República no havia de ser ni nostàlgica ni romàntica, estàvem al segle XXI i estàvem en una realitat molt diferent a la del 36. I en aquesta realitat d’enormes desigualtats econòmiques, socials i demogràfiques havíem de plantejar-nos una República participativa i amb un enfocament de futur ambiental.

I unes altres afegien:

Em vaig passar la mà per la cara com volent espantar la tristesa del passat, cal mirar cap el futur i aquest està en mans més joves i amb altres interessos. Però nosaltres érem allí per a no oblidar que va haver-hi molta gent que va donar la seva vida o va dedicar la seva vida a fer un món millor. Havia parat de ploure, rere el cristall de la finestra, en carrer semblava lluent i net, no passaven cotxes ni persones. S’estava fent tard per a la meva cita amb les companyes, per anar al monument de la República. La veritat era que no en tenia ganes, aquell ritual de cada any avui se’m feia feixuc.

L’humitat de l’ambient m’estremí, i tot plegat, per què? Aquella època ja no tornaria, elles havien perdut i nosaltres, lluitadores i activistes anàvem guanyant terreny poc a poc. No calien enyorances, el camí es fa fent passes i jo tenia que acabar aquelles mascaretes per la meva veïna infermera i tampoc en tenia ganes. Em vaig recordar de la meva sogra, desterrada, patint humiliacions però defensant, sobretot, els seu ideals. I de la meva mare jove i sola, deixant els estudis, treballant per fer-se càrrec d’una germana més jove i un calfred em va fer tornar a la realitat.

No podia deixar-les penjades, aniria un any més, com sempre, esperant que seria l’últim. Em vaig posar la gavardina i el barret. Mentre esperava l’ascensor, vaig omplir  la bossa, un altre cop, d’esperança en un món millor.

14 d’abril de 1931. Sempre ha estat per nosaltres una data memorable i nostàlgica. Fa 89 anys que el poble espanyol ple de joia es bolcava al carrer per celebrar l’adveniment de la República. Ha passat molt de temps, massa. Hem arribat al 14 d’abril de 2020 i encara no tenim República, però com cada any hauríem volgut reunir-nos per commemorar aquella data amb alegria i esperança en el futur. Malauradament no podem fer-ho, perquè unes circumstàncies inesperades i terribles han vingut a destarotar les nostres vides i la por i la incertesa s’abaten ara mateix sobre nosaltres.

Amb unes paraules semblants, el 1938, en plena guerra civil, la meva mare que en aquells moments només tenia 18 anys, es va adreçar als lectors del diari “El Dia” de Manresa, fent una crida urgent a totes les dones manresanes i de comarques, fossin o no d’algun partit, a col·laborar, ajudant moral i materialment els ferits, els refugiats, els infants orfes i els que ho havien perdut tot. Ningú podia quedar al marge d’aquella lluita.

Avui, després de tants anys, faig meus els seus desitjos i les seves paraules i estic segura que les dones del segle XXI com a dones republicanes també ajudarem, treballarem i superarem aquesta situació. Tirarem endavant doncs amb valor i dignitat i segur que l’any vinent ens retrobarem totes all peu del “monument” per festejar com es mereix el 90è aniversari de la República. SALUT!

 

Aquest ha estat un relat coral escrit per diferents dones de la Taula de dones de les Corts durant el confinament. Les escriptores han estat:  Anna Maria Batalla, Consol Collado, Fe Escat, Maria Victòria García, Liliana Inchauspe, Carme Maggi , Àngels Sánchez  i Anna Maria Serra.

A totes elles moltes gràcies per l’entusiasme i la dedicació.